Ma mare estava cridant com una boja,jo no volia sortir d'aquella panxota.Quan a la fi vaig sortir , ma mare ja cansada de cridar em va somriure i em va fer un petó , vaig pesar 3 kg i 800 grams. Eren les tres de la matinada del dia dotze d'agost de 1993 . Al cap de cinc dies vaig sortir de l'hospital amb ma mare, vàrem anar a casa.La meva vida era menjar i dormir!Vaja alegría de nina , no ?
Cada vegada et poses mes gran , comences a parlar,a caminar...No recordo molt bé quan vax dir "papa" i "mama" , del que si que me'n recordo es que vaig dir primer Papaaaaa!
No contaré massa el que passava quan tenia de 1 a 7 anyets perque no men record molt!Però si que me'n record de quan tenia vuit anys , perque es un dels anys que em va marcar, ara explicaré perqué.La qüestió es que em queia el pel però no sabiem el perquè , vàrem anar al metge i em varem mandar a la dermatòloga , em feien proves i varen saber a la fi que eren dels nèrvis.Em varen tenir que tallar el pel curtíssim perque se me queia a roals,em varen manar una pastilles , cortisona.No hi havía dia que no anés a escola sense el meu barret,per si se'n reien de mi.Un dia que la meva germana em va acompanyar a l'escola i no portava el barret no volia entrar a classe per si se'n reien de mi,el cas es que no se'n varen riure , molt pitjor al sortir de l'escola em perseguien els nins perque volien saber perque duia un barret,jo no els hi volia dir perquè ja em suposava massa el fet de haver-lo de dur i no ser una nina com les altres que duien el pel llarg i lluent.Fins que vax trobar a la meva tieta i em varen deixar en pau.Amb la cortisona que prenia una dosi cada dia m' aixecava ambrienta i no em bebia un tassó de llet com lo més normal no, sinó que em menjava un entrepà de mitja barra de pà!Ara envers de no tenir pel em sobra ,estic tan contenta a la vegada de que hagi crescut amb força! Crec que aquest mateix problema m'ha ajusat a afrontar-me als problemes d'ara que són realment insignificants.
(Seguesc resumint la meva vida)
Sempre he viscut al carrer Rosari nº81 , fins als dotze anys que em varem traslladar a carrer Marjals nº 3.La veritat es que anyor els 12 anys que vax estar en aquell pis però també es veritat que aquest en el que estic actualment té més avantages , te ascensor , una gran terrassa i és més gran!
Ara, xerraré una mica de la meva família:els meus germans(MªRosa,Ana Belén,Antonio,Melissa) puc dir que són persones realment especials i no ho dic perque siguin ells , sobretot la major(Maria Rosa) de ella podem prendre exemple per el simple fet que ella cuidava de tots els germans ,feia neta la casa ,cuinava també i tot això perquè ma mare tenia que fer feina i no podia tenir cura de noltros a la vegada.L'Ana també és una persona responsable ,que sap afrontar els problemes com li vénen i no es de les que agafa el camí fàcil, és una persona agradable i també li encanta emprenyar-me!
De na Melissa es pot dir que es una caparruda perquè va seguir el camí de ma mare, va començar a tenir una relació formal als catorze anys , als disset va tenir el seu primer fill,n'Ismael.Als 21 anys es va casar , i va tenir el segon fill en els 22, en Leo, tan jove i amb marit i 2 fills!Den Toni no sé molt bé que dir perquè tenc moltes paraules per ell , per exemple que es molt bona persona (no ho dic perque sigui el meu germà).
Dels meus pares no contaré un testament!Ma mare és una persona explèndida,donaria la vida per ella i no ho dic per complir ni res simplement perquè és una de la persones més importants de la meva vida i l'estim moltíssim , si és vera que discutesc molt amb ella com totes les filles amb les seves mares!Del meu pare no contraré molt , la veritat es que em faig més amb ma mare però és clar que els estim per igual a tots dos!
La meva vida ara mateix no és gaire interesant , però es pot dir que duc una vida de lo més normal del món , això si tenc una tremenda sort de tenir les amigues que tenc ,i sobretot la meva cosina , sempre hem estat juntes i tots els moments que he passat amb ella són inolvidables.De na Roser ,realment tenc molt que dir d'ella , no fa gaire que ens conéixem , un any o cualque cosa així , però els apròximadament 400 dies que he passat amb ella han estat realment de lo més bonic.Na Maria , que he de dir d'aquest cap buit?Que si, tenc moolt de roces amb ella però també he tengut moments dels més preciosos...Si , no són moltes amigues les que tengui peò en preferec poques i bones que dic , de lo millor!
Ara mateix tenc quinze anys i no sé ni jo ni ningú de la meva edat res de la vida!I ens queda molt per disfrutar i per aprendre.
Em presento , jo sóc n'Andrea Gómez Muñoz , vaig néixer el dia 12-08-1993.Es pot dir que sóc una persona extrovertida , amable , amb caràcter , humor , i també sóc una vaga !!!
"La vida és un regal!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada