La Meca, en àrab Makka (مكة المكرمة, Makka al-Mukkarama), és una ciutat de l'oest de la península Aràbiga. Antigament es va anomenar Makoraba. En aquesta ciutat va néixer Mahoma i és la més important de totes les ciutats santes de l'islam, visitada cada any per nombrosos pelegrins.
Taula de continguts[amaga]
1 Història
2 Pelegrinatge
3 Vegeu també
4 Enllaços externs
//
[edita] Història
La primera vegada en la història que es menciona la Meca, amb el nom de Makoraba, és en el segle II pel geògraf egipci Claudi Ptolemeu.
Abans que Mahoma prediqués l'islam ja era una ciutat santa per als pelegrins, amb diversos llocs d'importància religiosa, el més important dels quals és la Kaaba.
En el segle XVI va quedar sota domini dels gendre Alí ibn Abi-Tàlib, fins que l'any 1916 van ser expulsats per Husayn ibn Alí, qui més tard seria rei del Hijaz.
[edita] Pelegrinatge
La ciutat de la Meca (i el seu entorn) és la destinació final del Pelegrinatge sagrat de la fe islàmica. La ciutat acull, cada any, milers de pelegrins vinguts d'arreu del món amb la finalitat de complir el cinquè precepte de l'Islam.
El Pelegrinatge pot acomplir-se de dues maneres diferents: la visita estricta als llocs sants de la Meca (Pelegrinatge Menor o Umra), o bé la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (Haram) durant el mes de Dhu al-Hijja, consagrat a aquest efecte (Gran Pelegrinatge o Hajj).
L'Umra té l'objectiu essencial de la visita al temple de la Kaaba, la casa de Déu, que, per als musulmans, és el centre del món. Per a ells, Déu va començar per crear l'emplaçament sagrat de la Kaaba i després, en cercles concèntrics, el terme de la Meca, el territori sagrat que l'envolta i, finalment, la resta del món.
Quan Adam, expulsat del paradís, però perdonat per Déu, vingué a habitar la Terra, Déu va fer baixar del cel, per a ell, a l'emplaçament de la Kaaba, una tenda feta d'un robí a fi que hi practiqués al voltant girs i curcumval·lacions a imitació dels que fan el àngels al voltant del tron de Déu. Més endavant, va ser Abraham el primer que va construir en aquell precís lloc un temple per a la divinitat i, en agraïment, Déu va fer baixar del cel la pedra angular de l'edifici, la cèlebre Pedra Negra, blanca originàriament, però ennegrida per efecte del palp dels homes durant segles. Aquest lloc es converteix en el punt de mira de la pregària dels musulmans de tot el món.
Per tot això, els pelegrins que arriben a la Meca han de complir el ritus del tawaf, és a dir, donar set voltes al voltant de la Kaaba, la qual, majestuosament coberta de vels de vellut amb or brodat, es troba al centre d'una permanent multitud de fidels que gira sense aturador al voltant seu i que recita insistentment la fórmula ritual de la talbiyya.
També en aquest mateix indret, l'Islam hi situa tant l'escenari del sacrifi d'Abraham com el lloc on Hagar i el seu fill Ismael van ser repudiats i gairebé van morir de set enmig del rigorós clima del desert. Un àngel, però, va fer brollar la mítica font de Zamzam, que els salvà la vida, cosa que donà lloc a un altre dels ritus més importants de l'Umra: el say, que consisteix a fer quatre cops les anades i tornades entre dos punts de la ciutat, rememorant les corredisses que va fer Hagar responent als precs d'aigua per part del seu fill agonitzant.
Per tal de complir amb totes aquestes obligacions rituals, el pelegrí ha de vestir l'ihram, un hàbit blanc especial, sense plecs ni costures, que el santifica i l'obliga a abstenir-se de relacions sexuals, afaitar-se o empolainar-se, mirar-se al mirall, dur cap tipus d'arma, discutir, mentir o blasfemar, cobrir-se el cap (els homes) o el rostre (les dones), fer-se sang, cercar una ombra, matar cap animal o arrencar cap planta, a fi de respectar al màxim el caràcter sagrat de l'espai que està visitant.
El Hajj, o Gran Pelegrinatge, consisteix en complir els rituals propis de l'Umra i, a més, també visitar els tres espais sagrats situats a la rodalia de la Meca: Mina, Muzdàfila i Arafat, just els dies que van del 8 al 13 del mes de Dhu al-Hijja, durant els quals es ritualitzen tot un seguit d'antigues pràctiques paganes incorporades per Muhàmmad a l'Islam.
Els pelegrins deixen la Meca el dia 8 al matí, van a passar la nit a Mina i el dia 9 arriben ben d'hora a la plana al peu de la muntanya sagrada d'Arafat, a setze quilòmetres a l'est de la ciutat, on els fidels, entre la pregària del migdia i la de la tarda, es recullen en actitud submisa davant de Déu. En pondre's el sol, comença l'anada vers Muzdàfila, a mig camí entre Arafat i Mina, tot refent el camí cap a la Meca. Allà s'acampa i s'hi passa la nit, es prega, es fan fogueres i es malda per fer el màxim soroll possible, tot seguint una antiquíssima tradició que es remunta a l'època preislàmica i que feia de Muzdàfila el santuari central de Quza, el déu del tro i de la pluja.
El dia 10 és el yawm an-Nahr, el dia culminant del Hajj, en el que el pelegrí abandona Muzdàfila a primera hora del matí amb la finalitat d'arribar a Mina, on commemora la Festa del Sacrifici, celebrada al mateix temps a tot el món islàmic, durant la qual immola una ovella, una cabra o un camell. També a Mina, els pelegrins lapiden els Pilars del Diable, tot llançant set pedres, portades des de Muzdàfila, contra unes columnes, amb la finalitat d'expulsar els mals esperits. Acabats aquests rituals, el pelegrí es fa tallar els cabells i s'afaita, en acció de gràcies a la divinitat, i tot seguit emprèn el camí de tornada definitiu a la Meca, on durà a terme el tawaf al-Ifada, una darrera circumval·lació al voltant de la Kaaba.
Els dies 11, 12 i 13 de Dhu al-Hijja són dies de celebració per haver complert tot el prescrit i en què s'acabden les interdiccions imposades per l'ihram, l'hàbit blanc de santificació.
Taula de continguts[amaga]
1 Història
2 Pelegrinatge
3 Vegeu també
4 Enllaços externs
//
[edita] Història
La primera vegada en la història que es menciona la Meca, amb el nom de Makoraba, és en el segle II pel geògraf egipci Claudi Ptolemeu.
Abans que Mahoma prediqués l'islam ja era una ciutat santa per als pelegrins, amb diversos llocs d'importància religiosa, el més important dels quals és la Kaaba.
En el segle XVI va quedar sota domini dels gendre Alí ibn Abi-Tàlib, fins que l'any 1916 van ser expulsats per Husayn ibn Alí, qui més tard seria rei del Hijaz.
[edita] Pelegrinatge
La ciutat de la Meca (i el seu entorn) és la destinació final del Pelegrinatge sagrat de la fe islàmica. La ciutat acull, cada any, milers de pelegrins vinguts d'arreu del món amb la finalitat de complir el cinquè precepte de l'Islam.
El Pelegrinatge pot acomplir-se de dues maneres diferents: la visita estricta als llocs sants de la Meca (Pelegrinatge Menor o Umra), o bé la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (Haram) durant el mes de Dhu al-Hijja, consagrat a aquest efecte (Gran Pelegrinatge o Hajj).
L'Umra té l'objectiu essencial de la visita al temple de la Kaaba, la casa de Déu, que, per als musulmans, és el centre del món. Per a ells, Déu va començar per crear l'emplaçament sagrat de la Kaaba i després, en cercles concèntrics, el terme de la Meca, el territori sagrat que l'envolta i, finalment, la resta del món.
Quan Adam, expulsat del paradís, però perdonat per Déu, vingué a habitar la Terra, Déu va fer baixar del cel, per a ell, a l'emplaçament de la Kaaba, una tenda feta d'un robí a fi que hi practiqués al voltant girs i curcumval·lacions a imitació dels que fan el àngels al voltant del tron de Déu. Més endavant, va ser Abraham el primer que va construir en aquell precís lloc un temple per a la divinitat i, en agraïment, Déu va fer baixar del cel la pedra angular de l'edifici, la cèlebre Pedra Negra, blanca originàriament, però ennegrida per efecte del palp dels homes durant segles. Aquest lloc es converteix en el punt de mira de la pregària dels musulmans de tot el món.
Per tot això, els pelegrins que arriben a la Meca han de complir el ritus del tawaf, és a dir, donar set voltes al voltant de la Kaaba, la qual, majestuosament coberta de vels de vellut amb or brodat, es troba al centre d'una permanent multitud de fidels que gira sense aturador al voltant seu i que recita insistentment la fórmula ritual de la talbiyya.
També en aquest mateix indret, l'Islam hi situa tant l'escenari del sacrifi d'Abraham com el lloc on Hagar i el seu fill Ismael van ser repudiats i gairebé van morir de set enmig del rigorós clima del desert. Un àngel, però, va fer brollar la mítica font de Zamzam, que els salvà la vida, cosa que donà lloc a un altre dels ritus més importants de l'Umra: el say, que consisteix a fer quatre cops les anades i tornades entre dos punts de la ciutat, rememorant les corredisses que va fer Hagar responent als precs d'aigua per part del seu fill agonitzant.
Per tal de complir amb totes aquestes obligacions rituals, el pelegrí ha de vestir l'ihram, un hàbit blanc especial, sense plecs ni costures, que el santifica i l'obliga a abstenir-se de relacions sexuals, afaitar-se o empolainar-se, mirar-se al mirall, dur cap tipus d'arma, discutir, mentir o blasfemar, cobrir-se el cap (els homes) o el rostre (les dones), fer-se sang, cercar una ombra, matar cap animal o arrencar cap planta, a fi de respectar al màxim el caràcter sagrat de l'espai que està visitant.
El Hajj, o Gran Pelegrinatge, consisteix en complir els rituals propis de l'Umra i, a més, també visitar els tres espais sagrats situats a la rodalia de la Meca: Mina, Muzdàfila i Arafat, just els dies que van del 8 al 13 del mes de Dhu al-Hijja, durant els quals es ritualitzen tot un seguit d'antigues pràctiques paganes incorporades per Muhàmmad a l'Islam.
Els pelegrins deixen la Meca el dia 8 al matí, van a passar la nit a Mina i el dia 9 arriben ben d'hora a la plana al peu de la muntanya sagrada d'Arafat, a setze quilòmetres a l'est de la ciutat, on els fidels, entre la pregària del migdia i la de la tarda, es recullen en actitud submisa davant de Déu. En pondre's el sol, comença l'anada vers Muzdàfila, a mig camí entre Arafat i Mina, tot refent el camí cap a la Meca. Allà s'acampa i s'hi passa la nit, es prega, es fan fogueres i es malda per fer el màxim soroll possible, tot seguint una antiquíssima tradició que es remunta a l'època preislàmica i que feia de Muzdàfila el santuari central de Quza, el déu del tro i de la pluja.
El dia 10 és el yawm an-Nahr, el dia culminant del Hajj, en el que el pelegrí abandona Muzdàfila a primera hora del matí amb la finalitat d'arribar a Mina, on commemora la Festa del Sacrifici, celebrada al mateix temps a tot el món islàmic, durant la qual immola una ovella, una cabra o un camell. També a Mina, els pelegrins lapiden els Pilars del Diable, tot llançant set pedres, portades des de Muzdàfila, contra unes columnes, amb la finalitat d'expulsar els mals esperits. Acabats aquests rituals, el pelegrí es fa tallar els cabells i s'afaita, en acció de gràcies a la divinitat, i tot seguit emprèn el camí de tornada definitiu a la Meca, on durà a terme el tawaf al-Ifada, una darrera circumval·lació al voltant de la Kaaba.
Els dies 11, 12 i 13 de Dhu al-Hijja són dies de celebració per haver complert tot el prescrit i en què s'acabden les interdiccions imposades per l'ihram, l'hàbit blanc de santificació.
